Poc es pot dir que no s’hagi dit ja de La plaça del Diamant, la novel·la que Mercè Rodoreda va escriure desde el seu exili a Ginebra sense enrecordar-se gaire de com era la plaça del Diamant de debó, amb només una llunyana evocació de les insatisfetes ganes de ballar que li havia despertat l’envelat aixecat a les festes d’un estiu de la seva infància.
Aquest és precisament el punt de partida del llibre: els carrers guarnits de les festes de Gràcia en que la jove Natàlia, tota vestida de blanc, coneix al Quimet, botxí de la seva innocència i llibertat. S’inicia així una relació marcada per l’abús i la manipulació que poc a poc anirà sotmetent a la nostra protagonista fins a tancar-la en una presó en forma de colomar. En paral·lel al seu infern domèstic, després de l’aire fresc de la República (Encara me’n recordo d’aquell aire fresc, un aire (…) que no l’he pogut sentir mai més. Mai més. Barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella, un aire que va fugir…) esclatarà l’infern de la guerra civil i més tard, de la postguerra. Rodoreda ens submergeix en el pou negre de la mort i la gana amb la seva prosa colpidora, tan poètica i a la vegada tan lliure d’artificis, tan plena de sentiment i buida de sentimentalisme.
Desgarradora i emotiva, brutal i delicada, la Rodoreda retrata l’horror però també la tendresa. Tal i com diu al fantàstic pròleg escrit per la propia autora que encapçala l’edició que he llegit Deixa entendre que, encara que al món hi hagi tanta tristesa, sempre el pot salvar algú amb una mica d’alegria. Uns quants ocells, per exemple. No es refereix als coloms que planegen al llarg de tota la novela com a símbol de la opressió exercida pel seu marit, que la despulla fins i tot del seu nom, sino dels ocells que volen al volant dels tolls després de la pluja, que beuen i es banyen a l’aigua plena de cel. Uns ocells contents que piolen a l’endemà d’una matinada de comiats i començaments, després d’un crit alliberador que enterra definitivamente a la Colometa per posar a viure a la Natàlia.
Una obra mestra amb totes les lletres, una triomfal i indeleble empremta de la literatura catalana a la literatura universal.
Aquest és precisament el punt de partida del llibre: els carrers guarnits de les festes de Gràcia en que la jove Natàlia, tota vestida de blanc, coneix al Quimet, botxí de la seva innocència i llibertat. S’inicia així una relació marcada per l’abús i la manipulació que poc a poc anirà sotmetent a la nostra protagonista fins a tancar-la en una presó en forma de colomar. En paral·lel al seu infern domèstic, després de l’aire fresc de la República (Encara me’n recordo d’aquell aire fresc, un aire (…) que no l’he pogut sentir mai més. Mai més. Barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella, un aire que va fugir…) esclatarà l’infern de la guerra civil i més tard, de la postguerra. Rodoreda ens submergeix en el pou negre de la mort i la gana amb la seva prosa colpidora, tan poètica i a la vegada tan lliure d’artificis, tan plena de sentiment i buida de sentimentalisme.
Desgarradora i emotiva, brutal i delicada, la Rodoreda retrata l’horror però també la tendresa. Tal i com diu al fantàstic pròleg escrit per la propia autora que encapçala l’edició que he llegit Deixa entendre que, encara que al món hi hagi tanta tristesa, sempre el pot salvar algú amb una mica d’alegria. Uns quants ocells, per exemple. No es refereix als coloms que planegen al llarg de tota la novela com a símbol de la opressió exercida pel seu marit, que la despulla fins i tot del seu nom, sino dels ocells que volen al volant dels tolls després de la pluja, que beuen i es banyen a l’aigua plena de cel. Uns ocells contents que piolen a l’endemà d’una matinada de comiats i començaments, després d’un crit alliberador que enterra definitivamente a la Colometa per posar a viure a la Natàlia.
Una obra mestra amb totes les lletres, una triomfal i indeleble empremta de la literatura catalana a la literatura universal.
Pocas cosas se pueden decir que no se hayan dicho ya de La plaça del Diamant, la novela que Mercè Rodoreda escribió desde su exilio en Ginebra sin acordarse mucho de cómo era la plaça del Diamant de verdad, con tan solo una lejana evocación de las insatisfechas ganas de bailar que había despertado en ella el entoldado levantado en las fiestas de un verano de su infancia.
Este es precisamente el punto de partida del libro: las calles engalanadas de las fiestas de Gracia en que la joven Natalia, toda vestida de blanco, conoce a Quimet, verdugo de su inocencia y su libertad. Se inicia así una relación marcada por el abuso y la manipulación que poco a poco irá sometiendo a nuestra protagonista hasta encerrarla en una cárcel en forma de palomar. En paralelo a su infierno doméstico, tras el aire fresco de la República estallará el infierno de la guerra civil y más tarde, de la posguerra. Rodoreda nos sumerge en el pozo negro de la muerte y el hambre con su prosa sobrecogedora, tan poética y a la vez tan libre de artificios, tan llena de sentimiento y vacía de sentimentalismo.
Punzante y tierna, brutal y delicada, la Rodoreda retrata el horror pero también la ternura. Tal como y como dice el fantástico prólogo escrito por la propia autora que encabeza la edición que he leído «Deja entender que, aunque en el mundo haya tanta tristeza, siempre lo puede salvar alguien con un poco de alegría . Unos cuántos pájaros, por ejemplo«. No se refiere a las palomas que planean a lo largo de toda la novela como símbolo de la opresión ejercida por su marido, que la despoja incluso de su nombre, sino a los pájaros que vuelan sobre los charcos después de la lluvia, que beben y se bañan en el agua llena de reflejos del cielo. Unos pájaros contentos que pían a la mañana siguiente de una madrugada de despedidas y comienzos, después de un grito liberador que entierra definitivamente a la Colometa para poner a vivir a Natalia.
Una obra maestra con todas las letras, una triunfal e indeleble huella de la literatura catalana en la literatura universal.